Relats (V) Les bombes

En abril de 2021, en el Club d’Escriptura Creativa de Rocafort (dirigido por Paco Inclán) se planteó como ejercicio la escritura de un microrrelato sobre el periodo de la vida de Antonio Machado que empezó con su estancia en Rocafort. Con el permiso de sus autoras y autores, iniciamos la publicación de los mismos. Publicamos la quinta entrega, Les bombres, un texto de Jordi V. Durà Martínez

LES BOMBES (Jo vinc d’un silenci… – Raimon)
Jordi V. Durà Martínez Abril 2021

Ahir va sentir l’estrèpit de les bombes que els avions italians, arribats des de Mallorca, van llançar sobre València. Arribaren de la mar cap al migdia quan la ciutat era plena d’una heterogènia massa de persones i les van deixar caure sobre els principals carrers del centre. Era un matí solejat de principis de maig, corria un aire fresquet que duia un aroma a tarongina. Serien les 12 quan van sonar les sirenes. Immediatament la massa humana es va esvair cap als refugis i de seguida quatre bombarders S-79 sobrevolaren el nucli urbà llençant algunes bombes reservades expressament per la població després d’haver castigat severament les instal·lacions portuàries. Diuen que en aquella perruqueria del carrer de la Pau un pobre perruquer no aconseguí arribar al refugi i el seu cos va quedar estés sobre la vorera enfront mateix de l’establiment. Tenia trenta anys. No degué sentir els motors dels avions i les primeres explosions. Vicent Tamarit, en canvi, les va sentir prop i ràpidament va trobar resguard al refugi del carrer de Serrans no llunyà al seu domicili. Però ell no va experimentar un especial desassossec puix ja estava avesat al seu estrèpit, no debades havia viscut en persona i en primera línia de combat enfront de les vicissituds bèl·liques al front de Terol durant uns llargs i espantosos mesos. Des de feia un temps es recuperava d’una ferida de bala a la cama esquerra que li va requerir passar un mes a l’hospital de sang de Godella i encetar una pacient rehabilitació amb diversos exercicis que anaven fent el seu camí. Encara li quedava una lleu coixera, però a pesar d’això va ser diligent eixe dia per arribar ell al refugi abans que les bombes a les llambordes.

Bombes sobre l’Estació del Nord de València. Imatge de l’Ufficio Storico della Aeronautica Militare

A la una de la vesprada l’estació de Fusta comença a omplir-se d’una gentada, dónes principalment, que torna a casa a dinar després d’haverpassat el matí mercadejant d’una o d’altra manera amb productes de l’horta. Hui no han passat un matí agradós, no hi ha arribat la Pava com ahir, però Sant Pere ha fet descarregar sobre la ciutat una solemne tronada que ha convertit els carrers en un immens fanguer. Aigua de maig. A l’estació les andanes estan a rebentar de gent que espera inquieta, dificultant que els pocs viatgers que a eixes hores arriben en els trenets tinguen difícil ficar peu en terra sense haver de demanar pas abans de descendre. Però a poc a poc, com un protozou en moviment, la massa es va acomodant i eixa breu confusió general es dissol i torna a imposar-se el trànsit ordinari. Vicent esta vegada no ha aconseguit seient i farà el trajecte fins a l’estació de Godella dret, procurant de protegir dels restrenyiments la bossa on du les quatre empanades de pimentó i tomaca, els dos entrepans de llonganisses i botifarres amb faves i la bóta amb vi de Torís. A la butxaca de darrere el pantaló ha guardat els fulls de paper en blanc i la llapissera la porta a la mà. Durant el trajecte, mentre la mirada es perd en la llunyania on es poden albirar les muntanyes entre la boireta que acompanya la tronada, va pensant com s’ho farà amb l’Anselmo. Està segur de què no es negarà.

Anselmo, company de batalles i de convalescència, li parlava tot sovint d’un poeta, ja major, Don Antonio Machado, una persona important, que el tenien vivint a quatre passes de l’hospital. Alguna vegada van arribar a observar-lo assegut a la terrassa de Villa Amparo quan eixien a passejar pels camins de l’horta fins a arribar a l’estació de Rocafort. Anselmo, madrileny i amb estudis, col·leccionava a la seua tauleta de nit una revista, Hora de España, i molts matins, quan feia bon oratge, anaven al costat de l’escola on asseguts tranquil·lament a l’aire de l’horta li llegia coses que Don Antonio publicava en les seues pàgines. Sentia paraules, idees, que li arribaven al cor, com les que de menut havia sentit dir als seus iaios allà al poble. Però millor dites. Anselmo era un sabut, no com ell, que de ben xiquet va haver de posar-se a treballar en un taller d’ebenisteria. Eren cinc a casa i el pare havia faltat quan encara ell no havia fet els deu anys. Així que de lletres no va tindre molta oportunitat d’ensenyar-se.

Quan va arribar a les portes de l’hospital Anselmo ja l’esperava amb el seu braç esquerre embenat.
-¡Buenas tardes camarada! Ya no creía que vinieras. A este alguna bomba le ha atizao en el cogote, pensaba. Ya sería mala sombra de salir vivito y coleando de Teruel y que llegas a casa y ¡zas! Los cabrones de los fascistas te la endiñan. ¡Tendría cojones la cosa!

-¡Collons Ansel! No sigues tan seniso. No sabes com está el patio en Valensia. Nos tienen acollonaos con tanto d’avión. Da grasias que esté aquí y mira lo que te traigo. Oye, que m’ha costao lo mio. Y no sale gratis. Mira, olora.-Vicent li va entreobrir la bossa que duia penjada al muscle per tal que Anselmo albirara els flaires de la deliciosa manduca. – Mira Ansel, yo no he venío hoy no más a verte. ¿A que oloran de puta madre? Son del horno de la Conxeta. Salió su madre. Ella se va quedar dentro, a l’obrador. Es que la lleva muy vigilada. No le gusto a la cabrona. No soy lo bastante pa su hija. Y desde que he vuelto me tiene podrío.¡Xe, no sé per on tirar! ¡Que no sé qu’haser, qué collons!

Caminaven tots dos per un ample camí entre camps primorosament cultivats, acompanyats per la remor de les aigües que corrien per les séquies, sentint de cap i volta els cants alegres d’una bandada de pardals, sota un cel blau i radiant pel qual discorrien lentament els núvols. Vicent tot era raonar-li al seu amic per tal d’aconseguir que li fera el favor d’acompanyar-lo a la casa del poeta i que Don Antonio li escriguera una poesia d’amor per a la seua Dulcinea. Anselm, amb una pròpia retòrica persuasiva sabria convèncer-lo. Ell per al cas duia tot el necessari, paper i llapis, escassos en eixos temps. Total quatre versets. No res per un poeta de

la seua vàlua. Conxeta, i sobretot sa mare, que se les donava d’intel·lectual, quedarien espardalitzades.¡De Don Antonio Machado! I ell de segur aconseguiria obrir la porta d’un cor que la guerra li va obligar a mantindre tancada.
-Vicentín, a ti las bombas y el amor te han desbaratao la cabeza. Te veo muy encoñao.

I en eixes, plàcidament, pegant un mos a l’entrepà de tant en tant, discutint com fer-ho, tots dos encaminaven els seus passos cap a un silenci, premonitori, que el poeta i la seua família ja havien deixat enrere.

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s