(IV) Trobada de Machado i Azaña a la Pobleta

Mª Antonia Gual

Any 1968, institut “Historiador Chabás”, classe de literatura. La llum va amagant-se tintant de violeta un cel de tardor.

–Clara, llegeix—em diu el professor.

«Yo voy soñando caminos de la tarde.
¡Las colinas doradas, los verdes pinos,
las polvorientas encinas!…
¿Adónde el camino irá?
Yo voy cantando, viajero

a lo largo del sendero…«

Any 1970, 13 d´octubre, hui comencen les classes a la Universitat i estic molt nerviosa, Mireia s´ha alçat més matí que ningú. Des de la cuina l´escolte cantar. Mireia anirà a Dret, jo a filologia. Les dues facultats es troben prop, a l´avinguda Blasco Ibáñez. Estic feliç, per fi fora de casa i el més important, juntes.

Aquest diumenge sortirem els quatre amb el Citroën de Jordi; Mireia ha convidat a Josep. Hem pres el costum de fer excursions per la serra Calderona. Arribem a la Cartoixa des de Bétera, deixem el cotxe aparcat i comencem a caminar pujant per la pista que envolta els murs de la Cartoixa, passant després per l´aqüeducte i pujant  per la pista veïna al Barranc de Portaceli per a després seguir en direcció a la Font del Marge. El dia és fresc, ja estem al novembre, però quan comencem a caminar prompte ens molesta la roba i hem de començar a llevar-nos-la. Pujant per la pista Jordi em crida per a que m´apropi:

–Clara, coneixes aquesta casa que es veu al fons?

–No– li conteste encuriosida.

–Aquest lloc guarda molts secrets històrics, fou l´escenari de reunions de l´últim govern de la República. El president Manuel Azaña va residir ací amb la seua família quan en 1937 es traslladà el govern a València— ens conta Jordi.

Mireia i Josep s´acosten interessats.

— A més a més la meua àvia ens contava que rebia a moltes personalitats. Recordava moltes coses, com una reunió amb escriptors que tingué lloc en juny del 1937, i entre ells parlava d´un poeta.

— De qui estàs parlant?- li conteste

–D´ Antonio Machado.

–Com saps tot això?

–Els meus avis van servir en aquesta casa que pertanyia a una família de la burgesia valenciana, la família Noguera. El govern la va confiscar per a que fóra la residència privada del president de la República. El lloc estava ben comunicat amb la capital i a més a més la frondositat ajudava a la seua seguretat.

“Era el 22 de juny de 1937, les cinc de la vesprada, un cotxe oficial, un Chrysler  negre, feia la seua entrada a la finca per un camí de terra. Aparcava davant de l´entrada principal de la casa, descendia un home d´edat no massa avançada, però de semblant cansat. A la porta de la casona de tres plantes l´esperava el mateix Manuel Azaña. L´alegria il·luminà el rostre dels dos homes, es notà que l´afecte i l´admiració eren mútues.

–Benvingut! En aquests difícils moments, la seua visita m´arriba com un aire fresc, tan necessitats estem tots d´alè.

Els dos passen al despatx que utilitza per a les reunions amb el seu govern. Ja han arribat altres escriptors; tots formen part de la delegació espanyola que intervindrà al juliol en el II congrés d´escriptors antifeixistes. Estan asseguts al voltant de la taula que el president fa servir per a celebrar el seu consell de ministres. Machado saludà a tots i en especial a Juan Gil-Albert al que rep a sovint a la casa on habita a Rocafort. Aquest educadament pregunta per la seua família, les nebodes i sobretot per la mare, ja tan major…

— Està cansada i delicada de salut, però l´estada a Rocafort ens dona una pau que tots necessitem. La casa que han posat a la meua disposició i de la meua família ens proporciona tranquil·litat. El goig de l´horta tan prop, la llum tan intensa ens fa oblidar per uns moments la guerra.

Manuel Azaña assegut a la capçalera de la taula l´escoltà i intervingué:

–De la guerra volia que parlarem, però davant d´escriptors, és millor no parlar de batalles i centrar-nos en l´art, art que tan meravellosament practiquen tots vostès.

— Com van les coses pel front?– preguntà un dels presents.

A això li contestà el president amb una veu que el traïa la preocupació:

–Com ja saben, fa tres dies que ha caigut Bilbao. A pesar del “Cinturó de ferro” que envoltava la ciutat pogueren entrar les tropes nacionalistes. El dia 17 caigueren sobre Bilbao vint mil obusos.

–Quina tragèdia!! Quin patiment ens produeixen aquestes notícies!—amb veu emocionada contestà Machado.

Maria Zambrano que també es troba a la reunió acaba de tornar de Xile, fa justament tres dies. La seua missió es participar en la gestió de la Casa de la Cultura de València. També s´incorporarà al consell de redacció de “Hora de España”

–És un deure per a mi poder ser útil a la República.

Entrà una serventa, era la meua àvia, amb una safata amb tasses per a servir cafè. Antonio Machado preferí una infusió de camamilla.

–Desprèn un aroma especial– digué mentre agafava amb cura la tassa d´una porcellana molt fina.

— Són herbes que arrepleguem de la serra en els passejos que doni en companyia de Dolors— l´informà Azaña.

— Jo també passege molt, m´ho recomana el metge, ho faig per l´horta que hi ha al costat de la casa. Moltes vegades m´acompanyen les meues nebodes. Els olors tan intensos de tarongina i gessamí em desperten l´esperit, em porten a Sevilla.

La conversa es dirigeix cap a l´organització del II Congrés d´Escriptors en Defensa  de la Cultura, que es celebrarà a València en uns pocs dies.

–Voldríem que vostè, (dirigint-se a Antonio Machado) s´encarregui de la cloenda del Congrés—digué Gil-Albert.

–Serà un honor per a mi– respongué l´al·ludit.

–En aquest difícils moments tots els artistes tenim l´obligació moral de fer que les nostres creacions siguin un instrument en la defensa de la República i de la classe obrera—digué Maria Z.

–La independència de l´art o l´art al servei del poble, aquesta és la qüestió— sentencià el president.

— S´escriu per al poble quan s´escriu com Cervantes, Shakespeare o Tolstoi— contestà Antonio Machado.

— Una opinió molt sensata la que manteniu; tota la resta són vanes disputes– digué M. Azaña.

Les finestres obertes deixaven penetrar l´olor dels pins, la nit tèbia de juny. Tots els reunits que departien amistosament amb semblant preocupat sentien el pes de la història que el president Azaña portava sobre el seus muscles. Ells amb les armes de la paraula assumien el deure moral de la seua defensa.

L´acomiadament no es va fer esperar, tots marxaven a la capital, menys Machado que retornaria a Vil·la Amparo, al poble de Rocafort”

El sol s´amaga per l´horitzó, tot és calma. Tornem a València, a les classes de la facultat, a la lectura de Machado.

«La tarde cayendo está.
En el corazón tenía
la espina de una pasión;
logré arrancármela un día:
ya no siento el corazón…
«

Rocafort, 23 d´abril 2021